Ja vé l'estiu...

Fa un temps estrany. Ahir feia calor i al vespre es va girar aire fred. Aquest matí feia sol i s’estava bé al carrer sense jersei. I ara plou i cau algun tro, però fa una xafogor que deu n’hi do! I tot fa olor de pluja d’estiu.

És guai. Aquesta olor sempre l’he associat a final de curs, època d’exàmens, a veure la llum al final del túnel després d’un hivern dur, a l’inici de les vacances!

Però i ara? Estic a poc més de mig Erasmus i estic disfrutant molt, però aquesta olor em desorienta. Perquè vé l’estiu però no venen festes majors, no vé anar a la platja, ni fer el boig al casal d’estiu ni anar de colònies, ni rostir-me sota el sol com si fos una gamba, ni tampoc vé fer el ronso al llit fins tard un dimecres al matí…

I si finalment aquest acaba sent un estiu plujós i la meva sensació quan plou canvia? I si l’any que vé, o l’altre, o el següent, trobo a faltar anar a prendre una cervesa i poder escollir la que vulgui entre una carta de més de vint? O si trobo a faltar descobrir racons nous duna ciutat que m’encanta? O tant sols la satisfacció de plegar d’hora de la feina per haver estat capaç d’entrar-hi abans de mig matí? O enyorar poder anar a un concert a l’aire lliure? O estar a la residència relaxada amb la finestra oberta de bat a bat perquè entri una mica d’aire fresc mentre escric quatre ratlles al blog?

La veritat és que no tinc ni idea de com serà aquest estiu. I en realitat la idea de passar un estiu diferent també em fa bastanta gràcia… ja us mantindré informats.

El que si que us puc explicar és com va anar la nit d’ahir, que no era d’estiu però s'hi assemblava una mica. Si si si, va anar molt bé: ahir, juntament amb uns quants milers de persones més (pel cap baix), vam anar a Schombrunn a veure el concert d’estiu de la Orquestra Filarmònica de Vienna.

Mirant l’escenari vèiem de fons la glorieta de dalt del turó per on passejava la Sissí fa uns cent cinquanta anys. Il•luminada amb llums de colors i amb rajos de llum que arribaven al cel i rebotaven contra els núvols espessos (hagués estat graciós veure correr una massa de milers de persones buscant un lloc on eixuplogar-se de la pluja d’aquestes ultimes setmanes…). Finalment el temps es va comportar i vam poder gaudir de la música i l’ambient.

Unes imatges i un parell de videos valen més que mil paraules. Perquè us en feu una idea!

Aquest és el meu projecte...

Avui em permeto el luxe de penjar un escrit sobre el meu projecte, que en definitiva és el que he vingut a fer aquí, i alhora és el que menys he comentat (clar, sempre tira més explicar que he patinat sobre gel que no pas que em passo 6 hores diàries davant d’un ordinador).

El meu projecte forma part (una molt petita part, tot s’ha de dir) d’un projecte de la Unió Europea orientat a la robotització i automatització de la agricultura.

Aquest projecte gros consisteix en disenyar i construir una flota de robots que s’aniràn passejant per les fileres dels horts i estaràn equipats amb sensors i GPSs per anar prenent i enviant mostres. D’aquesta manera es podran controlar les condicions de la terra i actuar perquè els cultius creixin en les millors condicions i sobretot per controlar el creixement de males herbes i reduïr l’ús de productes químics de dubtós benefici per la nostra salut.

I la meva feina en tot això és estudiar com aquests robotets es comunicaràn entre ells per passar-se la informació que vagin recullint, a través de diferents protocols. Per fer això, treballo amb dos simuladors:

El primer simulador és especial per robots. Tu dibuixes un robotet a la pantalla de l’ordinador i li vas afegint tot el que vulguis (que si ara una càmera, ara unes rodes, ara uns sensors, ara un gps…) i programes el que vols que faci. I un cop l’has programat, apretes un botó i veus en imatges com es mouria si fos de veritat, però a la pantalla de l’ordinador. El problema d’aquest simulador és que tot el que fa referència a la comunicació entre els robots (la meva feina) està molt poc desenvolupada i no serveix.

Però després hi ha un altre simulador, amb el qual tu pots crear una xarxa fictícia, al teu ordinador, de nodes que es comuniquen entre ells i s'envien paquets, i fer-la funcionar per veure paràmetres de rendiment, de velocitat de les connexions, de número de paquets que es perden quan els envies d'un node a l'altre, etc.

I la meva feina, per ara, és desenvolupar una part del primer simulador (el dels robotets) a partir del segon (el de les xarxes).

Així, un cop tinguem un simulador que ens permeti veure com es comuniquen els robots, es podrà simular millor el seu comportament i la comunicació entre ells sense necessitat de tenir tots els robots físicament. Això és molt pràctic perquè els robots són molt cars i no seria viable econòmicament de construir els robots sense abans estar segurs que el seu comportament és el desitjat. Es podrien perdre molts diners.

I això és el que faig! (no, perdre molts diners no...)



Va, com que sé que ho esteu desitjant, us ensenyo una imatge del simulador de robots (el més divertit de fer anar!).

La imatge del mig són els robots. Semblen molt macos però a la realitat segur que no tenen ni ulls ni boca, ni són tant monos. Aquests robotets els he programat perquè vagin amb rodes. Els de veritat no sé amb què van, però com que no haig d’estudiar la manera com es mouen m’ho invento. A mi m’agraden més els robots amb rodes! A més es molt divertit perquè aquest simulador et deixa afegir-hi efectes físics i puc fer, per exemple, que als robots els hi pesi el cul i l’arrosseguin per terra! No serveix per res però són molt graciosos quan els veus anar de tort!

Els robots de la imatge estàn programats perquè vagin donant voltes per l’habitació del terra de quadrets i, cada vegada que es trobin un obstacle, enlloc d’estampar-s’hi, disminueixin la velocitat i l’esquivin. A més, amb l’antena que tenen al cap envien la seva posició i reben la posició de l’altre robot...


I res, que gràcies per haver llegit fins aquí. Aguantar aquesta parrafada demostra que sou gent amb molta paciència... ;-)

Coses destacables...

Després d’estar gairebé 10 setmanes a Vienna és hora de fer un balanç. En general és molt positiu, i estic aprenent molt. De coses destacables n’hi ha moltes…

1. Fora del mapa del metro de Viena, Àustria no existeix.

2. Els catalans sóm una plaga i després de parlar una mica descobreixes que tots sóm família propera o llunyana.

3. A l’empresa on estic sóc l’últim mico, però no trobaré cap feina a Espanya on em tractin millor del que em tracten aquí.

4. És divertit ensenyar insults en català a la gent i que els repetexin contínuament amb accents estranys.

5. Des que vaig arribar, sóc més del Barça que mai.

6. De les tres assignatures que estic fent a part del projecte, gairebé no en conec ni el títol.

7. Tots tenim números a tornar-nos adictes als carquinyolis. Sinó pregunteu-ho a la meva “jefa”.

8. Molta vaca milka, molta heidi i molts prats verds però on són les carnisseries d’aquest país?

9. Que durant tres dies seguits del més de maig puguis anar sense jaqueta, amb la jaqueta de mig temps i amb l’anorac indistintament no fa ni puta gràcia.

10. Un Sant Jordi sense paradetes de llibres pel carrer ni adolescents que et persegueixin venent-te roses mentre camines, no és el mateix.

11. Treballar amb robotets és guai. Però si a més en pugués veure algún ja seria la hòstia, perquè segur que no són de colorins ni rodonets ni tenen nas i boca com els que m'imagino jo.

12. Les festes entre setmana estàn molt bé, però arriba el dimecres i ja no t’hi veus de la son acumulada que portes.

13. Al meu barri (districte 15) enlloc d’esglésies hi ha cases de putes.

14. Un cop has dit a algún austríac un parell de paraules en alemany, és difícil i humiliant haver-li de dir que t’estaves fent el pedant però que en realitat no en tens ni idea, i que a veure si t’ho pot repetir en anglès.

15. És graciós que la parada de metro on baixo cada dia sigui la parada de VIC.

16. Si reps roses a casa per Sant Jordi ets l’enveja del barri.

17. Des del meu primer encostipat, fa més de dos mesos, encara tinc tos.

18. Els austríacs parlen molt bé l’anglès. De vegades potser els entendria millor en alemany i tot.

19. A part del pernil, el millor que m’he endut de casa és un carregament de kleenex per superar els encostipats.

20. Les màquines de rentar de la residència són com màquines “tragaperres”: pagues i jugues una estona a apretar botons. I quan veus que no fan res, acabes tornant a pagar.

21. Els revisors del metro poden ser punkis o iaies. Qui menys esperis et demanarà el bitllet.

22. Fem molta cara de guiris espanyols: quan passegem pel centre, uns homes vestits de Mozart sempre ens persegueixen venent entrades per l’Opera i parlant-nos en castellà.

23. He viscut moltes setmanes enganyada pensant-me que el riu que veig sortint de la feina era el Danuvi, i en realitat és un canal artificial.

24. Em fa vergonya haver trigat més d’un mes i mig en anar a Schombrunn quan ho tinc a 10 minuts a peu de la residència.

25. La parada de metro de Kettenbrucken és un insult: Que t’embruquin!! (Aquesta és de l’Àlex)

26. A aquestes alçades encara haig de mirar-me el mapa per anar d’un lloc a l’altre. Però tenir mal sentit de l’orientació és una avantatge, perquè cada vegada que passejo per Viena descobreixo les mateixes coses noves.


Ja ho veieu, dos mesos i mig donen per molt!

Vaja un embolic ja t’ho dic, coses de l’idioma…

Doncs si! Tal i com pensava, l’alemany és molt complicat. No només per les paraules en sí, que també, sinó perquè te les ajunten i llavors volen dir una cosa diferent! Seria com si nosaltres ajuntéssim “castanya” i “elefant”, i el significat fos “cullereta de cafè”. Raro, molt raro…

Aquest vespre hem anat a fer una cervesa el Jordi, la Tatiana (una noia grega), la Kassa (una noia polonesa) i jo. Qui més sap alemany dels quatre és la Kassa, que ha estat rebent classes particulars durant cinc mesos. Us podeu fer una idea del nivell que tenim! Discutiem què fer quan et venia un alemany, et deixava anar una parrafada, i tu et quedaves amb cara de lluç sense entendre res (és una situació bastant comú). Tenim varies opcions.

La primera és el “sorry, I don’t speak German” (ho sento, no parlo alemany). Fa una mica de ràbia, i a més, a molts llocs (el supermercat, les dones de fer feines de la residència, …) no t’entenen. Amb lo qual t’has de buscar alguna altra solució (la mímica està bé, però de vegades cansa).

La segona és el “Ja, danke”. Que vol dir “si, gràcies”. Està bé, però no sempre s’adapta a la situació. Per exemple, quan al super et pregunten algo com “tens la tarjeta client?”, si tu li dius “ja, danke” es crea una situació incòmoda en que tots dos participants de la conversa esperem rebre alguna cosa. I acabes semblant una mica tonta.

La tercera és molt semblant a la segona: “Nein, danke”. Que vol dir “no, gràcies”. També està bé però si apliques aquesta formula quan el revisor et demana el bitllet al metro, et poden caure 70 euros de multa. I encara acabes semblant més tonta.

La quarta és la millor. Perquè el problema de les dues últimes és que no tens temps de processar el que t’han dit, i potser, amb més calma haguéssis pogut entendre ni que fos una paraula i a partir d’aquí entendre-ho tot per context. Aquesta és “bite”. “Bite” és una paraula comodí, però en aquest cas voldria dir “no t’he entès bé: m’ho podries repetir sisplau?”. I mentre l’altra persona et repeteix el que t’ha dit, doncs tu et penses si li dius “Ja, danke”, o “Nein, danke”.

Tot això ho discutiem a un resteurant on hem anat a prendre un refresc. Una mica més tard hem dit d’anar a fer una cervesa. I hem anat caminant fins a trobar un lloc ben maco. I l’hem trobat! Era perfecte!! Una terrasseta, així tot de fusta, amb molt d’ambient, … i ens hem assegut a una taula que gairebé portava el nostre nom escrit.

Ens hem estat allà una estona esperant que ens vinguéssin a servir, i ha arribat el cambrer i ens ha començat a explicar coses. I clar, ens hem mirat tots amb cara de “no estem entenent res”, i l’home, molt educadament, ens ha tornat a repetir el que havia dit (o això ens ha semblat!). I ha marxat. Hem entès que ja tancaven i que ens fèien fora… però abans d’aixecar-nos i marxar, ens hem quedat a discutir la jugada, a veure ben bé què ens havia intentant dir. Ens ha fet bastanta gràcia perquè després de discutir les maneres de contestar a un alemany, cap dels quatre hem sigut capaços de dir-li res!!

I quan encara no haviem marxat, ha vingut una cambrera. El seu discurs ha sigut més breu, però tot i així no ens hem pogut aguantar el riure… tampoc hem entès res! Però sort que al final la tatiana ha optat per la opció numero 1: “perdona, ens ho pots dir en anglès?”, i amb un accent molt raro ens ha dit que tancaven.

El que no hem entès és perquè quan ens hem aixecat per marxar una parella s’ha assegut on érem nosaltres… però amb els problemes de comunicació que tenim, hem pensat no dir res i que ja s'entendrien amb els cambrers!!


Però no patiu. A part de tot això, ens fem entendre, i la veritat és que a molts llocs ens ho posen fàcil (massa, potser!). Tot i això, estem en ello!!

Ja és primavera!

Ja fa tres setmanes que estic per aquí.

Quan em vaig fer la maleta, la vaig omplir de jerseis de llana, samarretes i malles tèrmiques, mitjons gruixuts, botes peludes… tenia una psicosi tant gran que pensava que necessitaria tota aquesta roba fins ben bé finals de maig.

Però ara aquests dies, des de fa una setmana, fa un sol que espanta! Aquesta setmana passada he vist gent amb màniga curta i amb pantalons curts pel carrer. Mentre jo anava amb les meves botes acoltxades, els meus mitjons d’esquiar, el meu jersei de llana, la bufanda i l’anorac… la gent ja porta les jaquetes de mig temps! I realment fa calor… la bufanda gruixuda, el gorro de llana i els guants de pell ja els he deixat a l’armari.

Jo fins ara he portat fatal els canvis de temps. Perquè si, aquesta setmana passada ha fet caloreta, però de cop, abans d’ahir no va parar de ploure. I com que aquesta ha estat bastant la dinamica d’aquestes tres setmanes, fa uns dies em vaig encostipar. No parava d’estornudar i treure mocs, i quan ja vaig superar això, va venir una tos seca molt forta que no em deixava dormir de nit (bé, la tos que agafo cada hivern, ja la coneixeu…).

Al final vaig decidir anar al metge. Era un metge de la sanitat pública (tinc la tarjeta sanitària europea que em dona dret, com a tots els ciutadans austríacs a tenir assistència mèdica gratuïta i medicaments molt barats), i pel que vaig veure, la sanitat pública si que funciona més o menys com aquí. La única diferència és que enlloc de buscar un ambulatori has de buscar la consulta d’un metge que tingui concert, però a part d’això, també has de fer molta estona de cua i la visita dura 5 minuts.

Quan per fi va ser el meu torn, després de ben bé tres quarts d’hora esperant, el metge em va donar conversa (en anglès) sobre perquè havia triat Viena per fer l’erasmus, si m’agradava… era simpàtic, la veritat! I després ja va començar la visita: li vaig explicar què tenia, em va mirar el coll i em va dir “si, el tens vermell”. I directament em va fer una recepta amb tot de coses que no vaig entendre. Jo pensava “o aquest metge és molt bo i té molta vista per aquestes coses… o estic perdent el temps, perquè que el coll el tinc vermell ja ho sabia abans de venir”.

I quan vaig anar a la farmàcia, el farmacèutic, molt maco ell, em va explicar perquè era cada cosa i em va apuntar a la capsa cada quan m’ho havia de prendre i com. I quan m’ho vaig mirar bé vaig veure que era paracetamol, codeína pel coll i uns caramels rotllo lizipaina. Se’m va quedar una mica cara de tonta quan ho vaig veure. Perquè és el que m’havia estat prenent fins ara i no m’havia funcionat… però bueno, m’he acabat automedicant (assistida a través de l’skype per la farmacèutica titular d’una farmàcia castellarenca), i ara ja estic millor!

Però bé, tornant al tema de les temperatures… tothom m’ha dit que he triat la millor època per estar-me a Viena. La primavera aquí és molt maca, entre d’altres coses perquè ja no fa l’horrible fred de l’hivern, i cada dia que passa té més hores de llum.

El cap de setmana passat, per celebrar que feia caloreta, els espanyols d’aquí la residència van anar a prendre el sol al Danuvi. Clar, ells porten aquí des de setembre i han passat un hivern molt fred, i a la mínima que el sol treu el cap els hi canvia l’humor!

Jo, aprofitant el bon temps, vaig anar al centre amb el Jordi, el Raul i l’Alex, a veure la ciutat. Vam veure coses que ja haviem vist abans, però amb la guia a la mà, per saber què era el que estavem veient: vam fer una volta per la Opera, el Hofburg, vam anar a Karlsplatz, Stephansplatz, a un concert a Peterskirsche…

Éren gairebé les 6 de la tarda quan vam passar per davant del rellotge Anker, en una plaça prop del barri jueu. Aquest rellotge, a les hores en punt, sona música d’orgue i tot de mini estatuetes de personatges històrics van passant per davant l’esfera. I estavem tots allà, amb la camera a punt per fer moltes fotos, 3 minuts abans de les 6… 2 minuts… 1… les 6!! I res, van sonar 6 repics de campana i res més!! Una de dues: o el rellotge estava espatllat, o això només passa quan el rellotge marca les 12… però hi tornarem un altre dia per comprovar-ho, queencara ens queden 5 mesos!

La Opera de Viena

El Hofburg

Concert a Peterskirsche. Tinc un video però no el puc penjar no sé perquè. Ja us l'ensenyaré perquè és tant guai!!

No trobeu que té una mica de mal gust aquest monument conmemoratiu de l'Holocaust? El primer que vam dir quan ho vam veure és que semblava una càmera de gas... No sé si ho podeu veure (per la resolució de la foto), però les parets estàn fetes de llibres amb els lloms cap a dins. El monument es diu "la biblioteca dels anònims", i a part de ser horrible és una mica macabra.

El rellotge Anker.

Una antiga entrada del metro. L'escala dels senyors (Herren) i la de les senyores (Damen). No fos cas!

Una turistada que em fa molta gràcia. Es veu que et passegen pel centre amb un carro de cavalls.

Dutch o Deutsch?

A aquesta época de l’any están molt sol•licitats els cursos d’alemany. Clar, arribem tots els Erasmus en una tongada entre febrer i març, i a les acadèmies d’idiomes es posen les botes.

Com tothom, aquesta setmana estava buscant un curs per poder aprendre alguna cosa mentre estic aquí. Em van passar una web de la universitat, on apareixia una llista amb tots els cursos disponibles dirigits, especialment, a estudiants estrangers. Miro la llista: Greek, Hindi, Italian, Japanese, Croatian… i Dutch. I com que jo volia fer Alemany, ho vaig seleccionar i em vaig posar en llista d’espera perquè el curs per Beginners estava ple. El curs, en teoria, començava ahir.

Doncs ahir mateix a primera hora del matí vaig rebre un mail felicitant-me, que havia aconseguit una plaça pel curs de Dutch. Jo, feliç i contenta, abans de pagar em miro bé el mail pel tema dels horaris i el lloc, i estava en alemany. Però no passa res: vaig al Google translate i hi enxufo tot el text.

I sort que ho vaig fer!! Perquè una mica més i aprènc Holandès, pensant-me que és Alemany!!

Ahir patinar. Avui rentar roba.

Avui no tinc gaire temps d’escriure perquè tinc una rentadora posada tres pisos més avall i haig d’anar a controlar que la meva roba encara estigui donant voltes.

És el primer dia que m’enfronto a la rentadora i la secadora. Seria tant senzill que funcionéssin amb monedes!! Però no: per poder fer una rentadora has de fer una sèrie de tramits que són de tot menys àgils. Però fins que no necessites fer la primera maquinada vas aplaçant-ho i aplaçant-ho, i al final has de córrer perquè sinó has de començar a posar-te les calces per l'altra banda:

1) T’has de fer la tarjeta Quick, que és una tarjeta que et dónen a qualsevol banc, però que anar-la a fer és molt engorrós (de Quick no en té res. Perdoneu però algú ho havia de dir!). Sort que la Xus me’n va deixar una en herencia de quan ella va estar per aquí (gràcies Xus!!! Quan vingui ja et tornaré els 70 cèntims que hi havia dins la targeta).

2) Molt bé, ara ja tens la targeta. Però l’has de carregar. I no pots carregar-ho en qualsevol caixer, has d’anar al banc a carregar-la, i que t’ho facin al taulell. Però ojo! Quin horari fan els bancs aquí? Doncs de 8 a 12. No fós cas que tinguéssin una sobrecàrrega d’estrés. Ah! I cada vegada que la carregues et claven 1€ de comissió. Així que avui m’he llevat més d’hora i au, com els jubilats. A les 8 al banc. Però ho he aconseguit: ja no hauré de rentar-me a mà els mitjons per demà abans d’anar a dormir!!!

3) El moment crític en que t’has d’afrontar a les màquines. Elles no hi entenen ni d’anglès ni d’alemany. Si tens cap problema t’espaviles! Sort que quan he anat a posar la roba m’he trobat una russa molt maca que m’ha explicat com anava. Ella estaba treient la seva primera rentadora, i pel que m’ha explicat, lo seu ha estat més fotut perquè des del comandament on pagues amb la tarjeta i selecciones la màquina que utilitzes, s’ha equivocat i ha engegat la màquina que no era. I quan se’n ha adonat, la seva roba estava tota seca a la rentadora, i hi havia una altra rentadora donant voltes plena d’aigua però sense roba. Mira que quan m’ho ha dit m’ha fet una mica de pena i tot.

4) I després de tot aquest merder, per compensar, la secadora és gratis. I em sembla que hi ha gent que renta a mà i posa secadores perquè quan he tret la primera maquinada no he tingut on posar-la a assecar!! I és raro perquè tant la rentadora com la secadora triguen el mateix en acabar el programa…



Però no tot són coses dolentes! En realitat avui només volia penjar alguna foto de la tarda d’ahir, que va ser molt maca. Vam anar a patinar sobre gel a Rathaus (sabeu que Rathaus, la casa de les rates, vol dir “ajuntament” en alemany?).

Doncs ahir era l’últim dia que obrien la pista. És la típica que posen a l’hivern. Clar, com que ara ja és gairebé primavera i només estem a 3 graus ja no és temps de patinar sobre gel. Estàn bojos aquests vienesos!

Érem 7, entre ells la meva companya de pis, que ja ha aparegut! Es veu que estava de viatge a casa, San Sebastián, aprofitant la última setmana de vacances entre quadrimestres. És una noia molt maca, i ja m’ha presentat gent de la residencia (la majoria espanyols. Poc alemany aprendrem…). De moment hi estic molt bé aquí!

Aquí teniu algunes fotos perquè feu les dents llargues. La veritat és que era una pista de gel impressionant, amb caminets, diferents pistes, música, llums de colors… i unes vistes espectaculars!

L'Elvire (de Portugal), jo, la Tania (de Madrid) i l'Elena (de San Sebastián).

M'encanta aquesta foto!!

"Mira mama, sense mans!! Mira mama, sense peus!! Miza mama, zenze denz!!!"

Una foto fent el tonto era necessària!

Pero que bonitxooooooo!!


P.S.1 les fotos són del Jordi amb la seva super càmera profezionááá!
P.S.2 he corregit moltes faltes i sóc conscient que se me'n han escapat unes quantes. Però el Word 2007 em corregeix a mesura que escric, i em passa les paraules a castellà...